 |
| smcingolani@yahoo.com |
Elizabeth Gaskell és una de les escriptores més importants de la literatura anglesa del segle xix que, en canvi, no gaudeix de tant popularitat a casa nostra com Dickens o les germanes Brönte. En aquest article, Stefano Cingolani se centra en les novel·les Cranford i La cosina Phillis i ens introdueix en el seu univers literari, que rere una aparença d’amabilitat i ironia benvolents reflecteix, amb mirada incisiva, les desigualtats socials i l’oposició entre el món femení i el masculí.
Això és com sortir de l’armari! No sols fer pública la meva passió (semiprivada) per la literatura anglesa del segle XIX, sinó poder-ne fins i tot escriure, amb la no massa secreta esperança de poder estendre la meva passió. I Elisabeth Gaskell (1810-1865) és un dels meus autors preferits. Tal vegada no estigui a la mateixa alçada que les germanes Emily i Charlotte Brontë —d’aquesta segona fou una gran admiradora i en va escriure una biografia magnífica, un dels seus llibres més intel·ligents i complexos—, de Charles Dickens—amb el qual compartia la radical problemàtica social i a les revistes del qual va col·laborar sovint—, de George Eliot o de Thomas Hardy. Tal vegada, però, li falta molt poc; tot i això no té ni la mateixa difusió ni el mateix renom, almenys fora del món anglosaxó.
Filla i esposa d’un ministre unitarià (un dels corrents religiosos de caire evangèlic descendents remotament
dels puritans —dissenters, en anglès) i, doncs, dona profundament religiosa, passà una bona part de la seva vida a Manchester, en el cor de l’Anglaterra industrial, explotada, miserable i socialment conflictiva. I la crítica social i moral és a la base de les seves cinc novel·les. La seva enorme capacitat narrativa, capaç de fer interessants i entretingudes les situacions més quotidianes i normals, la seva profunda sensibilitat humana i
la seva aguda percepció de les problemàtiques socials, especialment les femenines, en un moment de profunds canvis, en fan una narradora d’aquelles els llibres de les quals es comencen i no es deixen fins al final. Entretinguts i inquietants al mateix temps, perquè, malgrat que el seu temps sigui molt distant del nostre, la humanitat és la mateixa i, en el fons, algunes problemàtiques lligades a l’oposició entre homes i dones també. Inquieta també la profunda radicalitat, en certs moments diria revolucionària, que s’amaga sota l’aspecte amable d’una dona assossegada, esposa d’un ministre. Però, en aquells moments, per a una dona, ja el fet d’assumir el protagonisme personal de ser escriptora d’èxit i no escriptora piadosa o didàctica, sinó de novel·la, era una sacsejada de les convencions socials, de la respectabilitat i de la passivitat de la dona que no era proletària i, doncs, havia de fer feines manuals. I molts problemes d’acceptació li va procurar entre la crítica, tan important en l’Anglaterra del segle XIX, la seva narrativa compromesa i sovint escandalosa per a la moral d’aquell temps.
dels puritans —dissenters, en anglès) i, doncs, dona profundament religiosa, passà una bona part de la seva vida a Manchester, en el cor de l’Anglaterra industrial, explotada, miserable i socialment conflictiva. I la crítica social i moral és a la base de les seves cinc novel·les. La seva enorme capacitat narrativa, capaç de fer interessants i entretingudes les situacions més quotidianes i normals, la seva profunda sensibilitat humana i
la seva aguda percepció de les problemàtiques socials, especialment les femenines, en un moment de profunds canvis, en fan una narradora d’aquelles els llibres de les quals es comencen i no es deixen fins al final. Entretinguts i inquietants al mateix temps, perquè, malgrat que el seu temps sigui molt distant del nostre, la humanitat és la mateixa i, en el fons, algunes problemàtiques lligades a l’oposició entre homes i dones també. Inquieta també la profunda radicalitat, en certs moments diria revolucionària, que s’amaga sota l’aspecte amable d’una dona assossegada, esposa d’un ministre. Però, en aquells moments, per a una dona, ja el fet d’assumir el protagonisme personal de ser escriptora d’èxit i no escriptora piadosa o didàctica, sinó de novel·la, era una sacsejada de les convencions socials, de la respectabilitat i de la passivitat de la dona que no era proletària i, doncs, havia de fer feines manuals. I molts problemes d’acceptació li va procurar entre la crítica, tan important en l’Anglaterra del segle XIX, la seva narrativa compromesa i sovint escandalosa per a la moral d’aquell temps.
Les dues novel·les breus de les quals parlaré, Cranford, que de fet és una sèrie de relats amb els mateixos personatges, en un segon moment reunits per a formar una unitat, i La Cosina Phillis, no comparteixen el dramatisme urbà o social de les seves novel·les llargues. Això no vol dir que rere unes històries aparentment intranscendents, en el fons poc dramàtiques i plenes de bonhomia, no s’amagui una profunda reflexió humana i dels comportaments, dràsticament crítica amb la situació del seu present.
[...]
* Per veure la resta de l'article i altres continguts de la revista visita: http://www.iquiosc.cat/lletres/numero/63
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada