NOVEL·LA III. «L'amic traïdor, l'amic traït: Una epopeia en prosa del conflicte nord-irlandès»

Francesc Poblet

Twitter: @fcpoblet

Rere el nom del protagonista, Tyrone Meehan, s’hi amaga un personatge real: Denis Donaldson, destacat militant de l’IRA que, després dels acords de pau de Divendres Sant, es va saber que treballava pels serveis secrets britànics. Retorn a Killybegs és la novel·la que n’ha fet el periodista francès Sorj Chalandon, que va viure el conflicte de prop i que, anys després, malda per comprendre l’actuació del qui havia estat el seu gran amic de l’ànima.

L’anomenat conflicte nordirlandès ha estat sovint present a casa nostra, tant per l’interès que suscitava la seva punyent actualitat durant molts anys com per les comparacions que se’n podien fer amb la situació de Catalunya. D’aquestes comparacions, sempre molt didàctiques, en podien sorgir trets ben diferents de  tota mena; per exemple, l’anorreament de la llengua gaèlica irlandesa —això sí, oficial a la Unió Europea— o l’existència de la lluita armada, la qual cosa podia apropar més la situació a la viscuda a Euskal Herria. Per altra banda, la similitud més evident era i continua sent l’existència d’un conflicte nacional no resolt. Fa poc, un dirigent —per dir-ho d’alguna manera— d’un partit català —només en el sentit que actua en l’àmbit geogràfic de Catalunya—amenaçava tothom, amb males paraules, de «muntar-nos un Ulster» a Catalunya. És evident que no sabia de què parlava, però valgui a tall d’exemple de com aquest llunyà conflicte és encara present entre nosaltres, sortosament en aquests darrers anys més aviat com a possible exemple de resolució  per la via pacífica. 

Retorn a Killybegs és una novel·la de ficció, però com veurem és també moltes altres coses. No és una història d’Irlanda del Nord, ni del conflicte, ni de l’IRA, però ho sembla, i ens apropa a aquesta realitat gairebé sense adonar-nos-en, embolcallada en una trama que atrapa, distreu i fa sentir i commoure. És, sobretot, una novel·la molt especial, intensament condicionada per les circumstàncies de l’autor. El periodista francès Sorj Chalandon va treballar al diari Liberation més de trenta anys i per a aquest mitjà va cobrir  l’actualitat nord-irlandesa gairebé tot aquest temps. Ha escrit mitja dotzena de novel·les i avui treballa al popular setmanari satíric Le canard encahîné. L’any 2011 va rebre el gran premi de novel·la de l’Acadèmia Francesa, precisament per aquest llibre. Però és, curiosament, més aviat la seva vida privada la que ens  interessa en aquest cas. Simpatitzant de la causa republicana irlandesa, va bastir una íntima i llarga amistat amb Denis Donaldson, destacat militant del partit independentista irlandès Sinn Féin i de l’IRA, el seu braç armat. Chalandon ha declarat que era com un germà per a ell i alhora una mena d’heroi. Però, ai las, un dia li van comunicar que era un traïdor. Havia estat molts anys treballant per als serveis secrets britànics que, després dels acords de pau, també l’havien traït fent públic precisament aquest doble joc. Pocs mesos després, l’any 2006, Donaldson, que no va voler fugir ni amagar-se, ni parlar, va ser executat per dissidents de l’IRA que no havien acceptat la pau. Aquests fets el van  colpir de gran manera i el van dur a escriure  primerament la novel·la Mon traître, on explicava aquest cas. Però no en va tenir prou i uns anys més tard ha  reprès el tema amb Retorn a Killybegs.

[...] 

* Per veure la resta de l'article i altres continguts de la revista visita: http://www.iquiosc.cat/lletres/numero/63

NOVEL·LA II. «Elisabeth Gaskell, la reivindicació dels mons de les dones»

Stefano Cingolani

smcingolani@yahoo.com

Elizabeth Gaskell és una de les escriptores més importants de la literatura anglesa del segle xix que, en canvi, no gaudeix de tant popularitat a casa nostra com Dickens o les germanes Brönte. En aquest article, Stefano Cingolani se centra en les novel·les Cranford i La cosina Phillis i ens introdueix en el seu univers literari, que rere una aparença d’amabilitat i ironia benvolents reflecteix, amb mirada incisiva, les desigualtats socials i l’oposició entre el món femení i el masculí.

  

Això és com sortir de l’armari! No sols fer pública la meva passió (semiprivada) per la literatura anglesa  del segle XIX, sinó poder-ne fins i tot escriure, amb la no massa secreta esperança de poder estendre la meva passió. I Elisabeth Gaskell (1810-1865) és un dels meus autors preferits. Tal vegada no estigui a la mateixa alçada que les germanes Emily i Charlotte Brontë —d’aquesta segona fou una gran admiradora i en va escriure una biografia magnífica, un dels seus llibres més intel·ligents i complexos—, de Charles Dickens—amb el qual compartia la radical problemàtica social i a les revistes del qual va col·laborar sovint—, de George Eliot o de Thomas Hardy. Tal vegada, però, li falta molt poc; tot i això no té ni la mateixa difusió ni el mateix renom, almenys fora del món anglosaxó.

Filla i esposa d’un ministre unitarià (un dels corrents religiosos de caire evangèlic descendents remotament
dels puritans —dissenters, en anglès) i, doncs, dona profundament religiosa, passà una bona part de la seva vida a Manchester, en el cor de l’Anglaterra industrial, explotada, miserable i socialment conflictiva. I la crítica social i moral és a la base de les seves cinc novel·les. La seva enorme capacitat narrativa, capaç de fer interessants i entretingudes les situacions més quotidianes i normals, la seva profunda sensibilitat humana i
la seva aguda percepció de les problemàtiques socials, especialment les femenines, en un moment de profunds canvis, en fan una narradora d’aquelles els llibres de les quals es comencen i no es deixen fins al final. Entretinguts i inquietants al mateix temps, perquè, malgrat que el seu temps sigui molt distant del nostre, la humanitat és la mateixa i, en el fons, algunes problemàtiques lligades a l’oposició entre homes i dones també. Inquieta també la profunda radicalitat, en certs moments diria revolucionària, que s’amaga sota l’aspecte amable d’una dona assossegada, esposa d’un ministre. Però, en aquells moments, per a una dona, ja el fet d’assumir el protagonisme personal de ser escriptora d’èxit i no escriptora piadosa o didàctica, sinó de novel·la, era una sacsejada de les convencions socials, de la respectabilitat i de la passivitat de la dona que no era proletària i, doncs, havia de fer feines manuals. I molts problemes d’acceptació li va procurar entre la crítica, tan important en l’Anglaterra del segle XIX, la seva narrativa compromesa i sovint escandalosa  per a la moral d’aquell temps. 

Les dues novel·les breus de les quals parlaré, Cranford, que de fet és una sèrie de relats amb els mateixos personatges, en un segon moment reunits per a formar una unitat, i La Cosina Phillis, no comparteixen el dramatisme urbà o social de les seves novel·les llargues. Això no vol dir que rere unes històries aparentment intranscendents, en el fons poc dramàtiques i plenes de bonhomia, no s’amagui una profunda reflexió humana i dels comportaments, dràsticament crítica amb la situació del seu present.

[...]

* Per veure la resta de l'article i altres continguts de la revista visita: http://www.iquiosc.cat/lletres/numero/63