 |
| agnesvidalivicedo@gmail.com |
Una parella a cavall entre la trentena i la quarantena, engolida per la rutina i amb el silenci com a protagonista de les seves vides, és el centre de la novel·la Dies de frontera. Amb unes quantes pinzellades suggeridores, Agnès Vidal apunta els temes que impregnen l’obra guanyadora del Sant Jordi 2013: els terrenys fronterers, l’experimentació amb els límits establerts, les convencions, la individualitat i, sobretot, la inseguretat i l’imprevist.
Hi ha silencis inquietants, eloqüents, amarats de tendresa o anunciadors d’una separació definitiva. Hi ha silencis que ho diuen tot i paraules que no diuen res. A través de les pàgines d’un llibre descobrim amants que els serveixen com a entrant i altres que amb prou feines els poden digerir. A Teresa i Pau fa temps que no els molesten els silencis. De fet, els han anat incorporant a les seues vides amb el pas del temps. Tots dos són els protagonistes de Dies de frontera, l’obra guanyadora del darrer Premi Sant Jordi de novel·la 2013.
El seu autor, Vicenç Pagès (Figueres, 1963), ens apropa a la convivència d’una parella en crisi, la qual fa veure que la relació funciona malgrat que tot és precari en les seues vides: la mateixa comunicació, la feina o la brúixola vital. Teresa i Pau representen una generació de joves, a cavall entre la trentena i la quarantena, que es troba perduda i en permanent provisionalitat. Ell és professor interí,ella té un contracte temporal.
Pagès se serveix del mateix estil narratiu, suggeridor i dinàmic, que havia desenvolupat en la seua novel·la anterior Els jugadors de whist, només que aquí el desplega amb una magistral fluïdesa combinant la seqüència de quilòmetres amb els missatges de WhatsApp, perfils de Facebook, llistats de coses que agraden als personatges o fragments de lletres de cançons, com pinces d’estendre de les quals pengen escenes quotidianes. Aquesta diversitat de recursos li permet fer un zàping per les diferents etapes que travessa una parella, com les primeres presentacions a la família, el viatge a París o l’aspiració de tenir un pis, tot al llarg dels cent dinou capítols en què divideix l’obra.
Pagès se serveix del mateix estil narratiu, suggeridor i dinàmic, que havia desenvolupat en la seua novel·la anterior Els jugadors de whist, només que aquí el desplega amb una magistral fluïdesa combinant la seqüència de quilòmetres amb els missatges de WhatsApp, perfils de Facebook, llistats de coses que agraden als personatges o fragments de lletres de cançons, com pinces d’estendre de les quals pengen escenes quotidianes. Aquesta diversitat de recursos li permet fer un zàping per les diferents etapes que travessa una parella, com les primeres presentacions a la família, el viatge a París o l’aspiració de tenir un pis, tot al llarg dels cent dinou capítols en què divideix l’obra.
Els nostres protagonistes tenen una relació convencional. Fan exactament allò que hom espera de dues persones que estan juntes, que treballen, es casen i tinguen fills, però el darrer pas no el tenen clar. Aquest interrogant creua tota l’obra. Com que, de moment, han optat per no tenir descendència, poden baixar del tren en l’estació que vulguen, perquè no tenen cap motiu per a continuar junts fins al final de trajecte. Aquesta decisió fa que, socialment, encara hi haja qui pense que es troben en un terreny fronterer, on acaba la joventut i comença la maduresa.
Per evitar el tedi, no els queda altra que tenir fills o complicar-se la vida. I tots dos opten per complicar-se la vida. Una mirada és suficient perquè, sense creuar paraula, Pau i la substituta d’anglès canvien la concorreguda sala de professors pel discret magatzem dels llibres. Una relliscada inoportuna esdevé determinant perquè les perspectives de Teresa i Pau facen un gir inesperat.
[...]
* Per veure la resta de l'article i altres continguts de la revista visita: http://www.iquiosc.cat/lletres/numero/63
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada